Patrimoni dels barris: Districte I

1. Carrer Xipreret

El carrer Xipreret i el seu entorn configuren el nucli antic de l’Hospitalet, testimoni de l’origen i la història de la ciutat. Malgrat la seva importància, amb masies senyorials i corralons populars, actualment es troba desprotegit com a conjunt històric, i la inacció del govern municipal provoca que avui se segueixi degradant.
Més informació >>

2. Canal de la Infanta

El canal de la infanta, el nom complert del qual es Canal de la Serenísima Infanta Doña Luisa Carlota de Borbón, és una canalització d’aigües provinents del riu Llobregat, que abastia els camps de la Vall Baixa de la comarca del Baix Llobregat. Té l’inici a Molins de Rei, passa per Sant Feliu, Sant Joan Despí, Cornellà, l’Hospitalet i Sants, des d’on es desviava fins a la muntanya de Montjuïc per arribar al mar. El seu recorregut era de 17.417 metres. Al llarg del canal hi havia diversos salts d’aigua que eren aprofitats per donar activitat a molins i posteriorment a indústries tèxtils.

És una infraestructura civil per a la irrigació de terres projectada per Tomas Soler l’any 1805 i construït entre els anys 1817 i 1820, amb finalitats purament agrícoles, es convertí en un eix dinamitzador de l’economia de la zona. Fou una promoció dels terratinents de la banda esquerra del riu Llobregat amb la finalitat de millorar l’agricultura de la comarca a través del rec de les terres. L’expansió del regadiu es produí en zones amb cultius de secà. La vinya es va incrementar en detriment del bosc i l’agricultura va passar de ser de subsistència a ser de mercat, basada principalment en la producció de fruita. En canvi, amb el pas del temps, el canal passa a quedar integrat als nous nuclis urbans i perd paulatinament la seva funció original, convertint-se en claveguera a l’aire lliure on s’abocaven els rebuigs de les indústries i les aigües fecals.

Les restes més visibles són el pont, a la zona de La Remunta. Actualment el canal encara funciona en el tram comprés entre Molins de Rei i Sant Feliu de Llobregat.

3. La Remunta

La caserna de la Remunta està situada a l’extrem oest del barri del Centre, en el límit de la ciutat amb Cornellà. L’element més destacable és la masia. La construcció ha vist alterats els espais típics de masia, adequant-se a les noves funcions del seu ús. Destaca la galeria de les golfes i el rellotge de sol. També destaca la porta d’entrada del recinte, de ferro, amb dos batents i testera amb la inscripció: “Parc de La Remunta”. A cada costat hi ha un pilar coronat per una làmpada.

Des del 1868, estava destinada a dipòsit de cavalls sementals de l’exèrcit. L’any 2007 un conveni entre el Ministeri de Defensa i l’Ajuntament de l’Hospitalet va permetre la cessió a la ciutat de la totalitat de la caserna per a desenvolupar-hi usos residencials.

4. Santa Bàrbara / Sant Joan

Al carrer Santa Bàrbara, i esquena amb esquena al carrer de Sant Joan, hi trobem una agrupació de cases entre mitgeres que s’estén en un únic tram entre la riera de la Creu i el carrer de l’Església. La característica més important d’aquest conjunt és que s’ha mantingut pràcticament intacte des del moment de la seva urbanització unitària de principis del segle XIX. Tots els historiadors i cronistes de l’Hospitalet senyalen aquest conjunt com gairebé l’últim i únic reducte on es pot copsar l’ambient de poble rural que havia tingut l’Hospitalet fins als grans canvis socials i urbanístics dels darrers cent anys.

5. Font del Repartidor

Al bell mig d’una reformada plaça del Repartidor, s’alça la torre que dona nom a la plaça. Es tracta d’una torre de planta rectangular amb coberta de rajoles vidrades i policromes. A cada façana hi ha un fanal de ferro i a sota el brollador i la pica. L’aixeta sobresurt d’un cap de lleó de ferro. En un dels costats hi trobem la porta d’accés a l’interior.

Durant el segle XIX la població de l’Hospitalet augmentà considerablement donant com a resultat que la xarxa pública de subministrament d’aigua, que en aquell moment disposava de dues fonts, fos insuficient. L’any 1867 es construeix el Repartidor, que portarà l’aigua des d’una mina d’Esplugues.

El Baró de Maldà agafava l’aigua d’aquesta mina i la portava a la seva propietat de Cal Xerricó. El Repartidor distribuïa l’aigua a cinc fonts de la ciutat. En el moment en que es va construir aquest edifici, les fonts constituïen un element de gran importància, ja que la primera xarxa d’aigua corrent domiciliària no es va crear fins l’any 1888 i no arribava a totes les cases. Era molt normal, doncs, veure la gent omplint galledes d’aigua per a l’ús quotidià. L’any 1927, amb motiu de la visita de la Reina Victòria per inaugurar l’edifici de Correus, s’instal·là la font i els fanals i es restaurà la torre, donant-li l’aspecte actual.

6. Edifici de Correus

Aquest edifici actualment és una escola de restauració. Antigament era la seu de Correus. A la façana hi havia una bústia en forma de cap de lleó que va ser retirada per Correus fa temps. Les darreres informacions que hi ha és que està (o estava) a un despatx de la central de Correus a Barcelona. Actualment està pendent la darrera fase de rehabilitació de l’edificació, que inclou els acabaments de façana i on es vol recuperar la bústia o si més no fer una còpia i reposar-la a la façana, així com altres elements perduts, com per exemple el rellotge de la torre.

La inauguració de l’edifici va fer-se el 23 d’octubre de 1927 i fou un acte de gran solemnitat presidit per S.M. la Reina, les Infantes, el Ministre de Governació i les autoritats locals. Com a arquitecte municipal de l’Hospitalet, els anys 1925 i 1926 són per a Ramon Puig i Gairalt els de major concentració d’obres públiques: el 1925 projecta el Mercat del Centre i el 1926, el Mercat de Collblanc i l’edifici de Correus. A més, l’octubre de 1926 Ramon Puig i Gairalt guanya el concurs públic del Plànol d’Eixample i Sanejament Interior de la Població, presentant un interessantíssim projecte que només se seguí parcialment en l’alineació d’alguns carrers del barri de Pubilla Cases.

7. “Cases Barates”

En revistes de l’època aquestes tres casetes eren presentades com un clar exponent de “cases barates”. Les Cases Barates de la Rambla de Just Oliveras varen ser projectades per Ramon Puig Gairalt l’any 1914, dins l’etapa que les seves biògrafes anomenen d’influència secessionista (1909-1915), tot just acabada la carrera d’arquitectura. En el projecte que es conserva a l’Arxiu Històric apareixen les tres cases unifamiliars entre mitgeres que es varen construir. La desaparició de la corresponent al número 81 és lamentable de cara a la lectura del conjunt, ja que era precisament la que feia el gir pel carrer Parral. Això no obstant, les dues que queden s’han mantingut fins avui sense alteracions importants i mantenint el seu ús original.

La denominació d’aquestes cases denota la preocupació de Puig Gairalt, ja a l’inici de la seva trajectòria professional, pel problema de l’habitatge a les ciutats industrials. La primera versió de la Llei de Cases Barates és de l’any 1911 i Puig Gairalt, que des de 1915 és arquitecte municipal de l’Hospitalet, participa activament en els debats que va generar. L’any 1925 col·laborà en un número monogràfic de la revista “El Constructor” amb un article on exposà la seva experiència i les seves idees. Des del punt de vista arquitectònic, val la pena destacar una de les característiques que Puig Gairalt opina que han de tenir aquestes cases: han de ser de construcció senzilla però d’aparença alegre. Acompanyaven l’article gràfics referents a les dues-centes cases barates que l’Ajuntament pensa projectar seguint un traçat de ciutat-jardí, que Puig incorporà al Pla d’Eixample de 1926.

8. Centre Catòlic

El Centre Catòlic de la Rambla és atribuït a l’arquitecte Ramon Puig Gairalt en la bibliografia consultada. Tot i no tenir-ne proves, els redactors del PEPPA també ho afirmen: tenint en compte la trajectòria de l’autor, es tracta d’una atribució que no sembla descabellada. Per tant, es pot acceptar com a hipòtesi mentre no aparegui algun document que la desmenteixi. El mateix succeeix amb la data de construcció. Per una banda, encaixa força bé en l’etapa cronològica en la qual Puig assetjava la vessant més “classicista” del noucentisme. Per una altra, el Centre Catòlic inaugurà la seva nova seu l’any 1926.

9. “L’Acollidora”

Escultura de bronze situada al bell mig de la Rambla Just Oliveras, a l’alçada del carrer de la Casa Nova, que simbolitza el tarannà integrador que caracteritza la ciutat de l’Hospitalet i la seva ciutadania. Es tracta d’una figura femenina amb una safata a les mans com a símbol d’ofrena i amb la cabellera mig recollida al clatell i mig voleiant a l’aire, obra d’Eduard Arranz-Bravo.

És una obra de l’any 1985, encarregada per l’Ajuntament per ser el símbol de la ciutat. Ha conegut diferents ubicacions i l’actual va ser inaugurada el 20 de juny de 1998.

10. Banc Central

Edifici que fa cantonada amb la Rambla Just Oliveras, on hi havia la seu de l’antic Banco Hispano Colonial, entitat creada pel Marqués de Comillas, que fou atracat pel maqui Quico Sabaté, l’any 1949. Quico Sabaté va néixer a l’Hospitalet i vivia al carrer Xipreret.

L’atracament el va fer amb el seu amic José López Penedo i van declarar que no es tractava d’un atracament sinó d’una expropiació i que ells eren llibertaris. La policia va arribar tard i es comenta que es van equivocar de banc intencionadament per la por que li tenien.

11. Casino del Centre

Edifici que inclou un teatre i un cafè, construït enmig del nucli urbà. Les seus d’entitats locals associatives acostumen a ser fidel reflex de l’ideari i del temps en què es construïren. Esdevenir edificis singulars i normalment perdurables fa, però, que es perdi la seva funcionalitat primigènia i que ens arribin després de nombrosos canvis d’ús i de càrrega ideològica. Es per això que la història d’aquest tipus d’edificis explica també part de la història de la vida d’un poble i esdevenen símbols importants per a la col·lectivitat.

El Casino del Centre fou construït com a seu d’una entitat cultural i d’esbarjo i fou fundada per pagesos benestants de l’Hospitalet, just coincidint amb l’inici de la Restauració (1874). El seu nom, que ha perdurat malgrat els constants canvis, prové de la simplificació del nom de la primera associació promotora: el “Centro Económico Agrícola Industrial”. Al llarg dels més de cent anys d’història, el Casino ha anat acollint diverses activitats i institucions de caràcter associatiu.

Els promotors de la idea del nou casino van deixar clar que volien un edifici singular. Aquest es construí a tocar de la carretera provincial i del nucli antic de l’Hospitalet, però aïllat i amb un volgut caràcter monumentalitzador. Les façanes, d’inspiració clàssica, pretenen distingir una construcció civil d’ús no domèstic. La seu del Casino havia d’identificar i servir d’imatge de poder per als seus socis fundadors. Malauradament es desconeix l’autoria del projecte arquitectònic i els professionals que hi van col·laborar.

12. Ca n’Arús

Casa senyorial amb jardí, ubicada entre la Rambla de la Marina, i els carrers de Provença, de Santa Anna i avinguda del Carrilet. El jardí frontal afegeix valor a la finca visualment, però sobretot des d’un punt de vista sociològic i de valorització de l’entorn i el paisatge. Conserva varis elements originals com l’escala i la fusteria de la planta baixa així com de la sala principal de la planta pis, els paviments hidràulics i algunes decoracions dels murs.

Es coneixen poques dades sobre la casa senyorial de Can Arús. Com a hipòtesi, sembla que el creixement de la masia anà paral·lel al primer projecte d’eixample de la vila vella de l’Hospitalet. Es construeix l’any 1851 per iniciativa de Jaume Arús i Cuixart, soci fundador del Casino del Centre i alcalde del municipi. Entre 1900 i 1910, el seu nét, Santiago Arús hauria fet alguna ampliació. Als anys vuitanta del segle XX mitjançant expropiació va passar a mans de l’Ajuntament. El mes de febrer de l’any 2005 es projecta la reforma de la masia, que finalitza el mes d’abril de l’any següent.

13. Can Vilumara

Conjunt fabril rehabilitat actualment com a Institut d’Educació Secundària format per les naus industrials, l’edifici d’oficines, la casa del director i una xemeneia. L’element més destacable és la casa del director. Es tracta d’una obra amb treball ornamental d’obra vista i on destaquen els respiralls ceràmics amb forma de les papallones de la seda, la imatge de Nostra senyora dels Àngels i el treball de ferro forjat. A banda de la casa, són també força interessants les primitives naus dels telers, amb coberta de dent de serra (“shed”) que tenen dues cronologies diferents: 1907 i 1928. A la part última del recinte, al costat de la Farga, està la xemeneia, de base hexagonal i 60 metres d’alçada. També es troba l’altra entrada de la fàbrica, per on passaven les mercaderies i on hi havia una porteria i una bàscula. El museu conserva un respirall ceràmic amb forma de papallona de la seda, un tel.ler, fusos i altres materials. El catàleg no protegeix tots els edificis.

Vilumara va ser fundada l’any 1676 per Domingo Vilumara, comerciant de sedes de Manresa. Va aprendre a teixir i es va establir a Barcelona. En el claustre de la Catedral podem veure la seva llosa amb una llançadora gravada i un ocell.

Seguint el corrent del moment, l’any 1862 es va fundar una caixa financera adjunta a la fàbrica. Aquestes caixes, en créixer, es van convertir en bancs. La Caixa Vilumara va fer la seu en un edifici que ella mateixa construí: és l’actual Museu de Cera de Barcelona. Les implantacions de grans conjunts fabrils tèxtils a l’Hospitalet tenen una cronologia relativament tardana, situant-se majoritàriament a la primera dècada de 1900. Això ha fet que aquestes grans fàbriques s’inscriguin estilísticament en el corrent arquitectònic modernista, seguit pels propietaris de les indústries per tal de significar i monumentalitzar els seus centres productius. D’aquesta manera els edificis de la fàbrica eren més que el lloc de treball i esdevenien l’ensenya de l’empresa. En el cas de l’antiga fàbrica de teixits de seda Vilumara, la significació venia donada, principalment, per la casa del director situada a l’accés del recinte.

14. Complex Cosme Toda

Conjunt format per les naus industrials projectades per Puig i Gairalt l’any 1923 i la casa del director, situada a l’entrada del recinte, d’estil modernista. A part del maó, és molt típic del modernisme la utilització de ferro forjat, material que es pot veure a les baranes dels balcons i de les finestres ampitadores, i a les portes de la façana d’Enric Prat de la Riba i de l’interior del recinte.

Pel que fa a l’edifici industrial es compon de quatre o cinc pisos, segons el cas. Els soterranis són un entramat de túnels, amb sostre de volta de maó, que s’utilitzaven com a magatzem de fang gràcies a la humitat que hi havia. Avui dia encara es conserven els rails per on es feien passar les vagonetes que transportaven l’argila. A la planta baixa hi havia els forns i les premses per fabricar la ceràmica. Els quatre pisos superiors eren l’assecador de les peces. Destaca el gran número de finestres que s’obrien o no segons les condicions meteorològiques exteriors (temperatura, vent, humitat).

Els edificis que l’arquitecte Ramon Puig Gairalt va construir per al conjunt fabril Cosme Toda posseeixen una entitat arquitectònica que transcendeix el seu context, podent-se valorar amb independència del seu autor i de la ciutat on estan ubicats. Com tota peça arquitectònica valuosa en sí mateixa, realitza perfectament la síntesi formal on convergeixen l’adequació funcional, l’estructura i l’envolvent, la ressonància del moment cultural, la decoració i els materials íntimament units a la composició. Per això, són uns edificis àmpliament citats i comentats en la bibliografia sobre Puig Gairalt i sobre l’Hospitalet. S’ha d’entendre, però, que el seu valor radica, com hem dit, en la seva qualitat arquitectònica i no, com de vegades pot inferir-se, en episodis concrets com ara les referències classicitzants, l’ús del material ceràmic o la manera de resoldre un programa industrial. Aquests aspectes son importants però adquireixen el seu sentit ple com a aportacions a l’arquitectura i no poden, per tant, aïllar-se, al menys en una obra com aquesta.

La fàbrica Cosme Toda és una de les que es crearen a l’Hospitalet al moment de la gran puixança de la indústria ceràmica. El primer edifici el va construir el mestre d’obres Mariano Tomàs i Barba, l’any 1884. Les naus més antigues que es conserven són les que el 1923 va construir Antoni Puig i Gairalt que es va encarregar de l’ampliació de la fabrica. I l’any 1925 es construeixen tres forns i la xemeneia. Durant un temps es va anomenar “Indústries ceràmiques”. El 1937, junt amb la seva veïna, la Ceràmica Llopis, va ser col·lectivitzada i utilitzada com a fàbrica de material de guerra. A l’any següent, una explosió provocà un incendi que destruí pràcticament la Ceràmica Llopis però no la Cosme Toda, que ha conservat l’edifici.

15. Complex Tecla Sala

Conjunt de construccions relacionades amb una antiga fàbrica tèxtil i de tints, on destaquen les naus industrials, la xemeneia, el molí paperer, els habitatges i una caseta residencial. La part més antiga és la del molí paperer. Però ha patit nombroses transformacions des que es va construir. S’hi han afegit diferents cossos que han tapant les façanes nord i sud. Les naus de l’edifici industrial són d’estil manchesterià amb murs de maó vist i de grans dimensions. Les projectà Claudi Duran i Ventosa l’any 1892. Destaca la gran quantitat de finestres, distribuïdes a totes les façanes, i la seva grandiositat, llevat de les de l’últim pis que són més petites. L’interior està constituït per grans espais amb columnes de ferro colat i el sostre és de volta catalana amb tirants de ferro. Entre el molí i l’edifici hi ha un pont de ferro que els comunica entre sí. La xemeneia està situada al costat de la sala de la màquina de vapor. Parteix del terra i sobresurt per sobre dels altres edificis. La porta és força singular, tapada amb totxo, i que s’obria per netejar-la.

L’any 1855 A. Ferrer, que provenia de Capellades, instal·là un molí paperer. Posteriorment, l’any 1872 la família Basté adquireix el molí i el solar del costat, per construir-hi un edifici de grans dimensions destinat a fàbrica de filats i teixits. La font d’energia utilitzada era el vapor. L’any 1913 compra la fàbrica la senyora Tecla Sala, que venia de Roda de Ter on tenia una fàbrica de filatures. Quan arriba decideix canviar la producció dedicant-se a l’elaboració de fils i deixant de banda la part del tissatge. Una altra innovació fou la introducció de l’electricitat amb motors individualitzats. A la planta baixa es feia la preparació dels fils (metxeres, manuars i cardes), al primer pis estaven les màquines de filar i al segon pis estaven els dobladors i la màquina de retort. Al molí s’hi instal·len els tallers de fusteria i manyeria. En aquesta època es quan es comuniquen el molí i la fàbrica amb el pont de ferro.

Tecla Sala mor l’any 1973 i els hereus marxen a Manlleu juntament amb la maquinària. L’any 1982, l’Ajuntament comprà el recinte i el rehabilità com a centre cultural dedicat a l’art on fer-hi exposicions, teatre, música, etc… També acull una biblioteca.

16. Palauet de Can Buxeres

Palauet residencial, que era una masia o casa pairal destinada al conreu de la terra. La transformació es produí entre finals del segle XIX (1887) i principis del segle XX (1906). La referència més antiga que es conserva és de l’any 1770, i la proporciona el Baró de Maldà en un escrit publicat pel Centre Excursionista de Catalunya. En aquell moment, el seu propietari era Antoni d’Alemany i Berozi, comte d’Alemany. Però segurament l’edifici era molt més antic.

Els primers grans canvis daten del 1854, quan la línia del ferrocarril va limitar la finca en la zona baixa, a l’est. El 1875 es va ampliar la finca i es va rectificar el camí principal per fer-lo coincidir amb l’ull central dels tres que tenia el pont del ferrocarril i amb l’entrada principal de la masia. En aquest passeig es van plantar els plataners i la part nord-est es va repoblar amb un bosquet de pins bords, garrofers i alzines que encara avui donen ombra als passejants. D’aquesta època també és el molí de vent que encara hi ha a l’entrada i que servia per extreure aigua del pou amb més facilitat.

L’any 1877 la finca canvia de propietari, després d’estar de lloguer un parell d’anys. El nou propietari donarà nom a la finca: Lluís Buxeres i Abad. Ell va ser qui transformaria aquella vella masia en el palauet i la finca residencial que avui coneixem. L’estiu de 1906 van concloure les obres de remodelació interior i els seus propietaris el van ocupar immediatament. Llavors van començar a unificar l’aparença exterior per donar-li un volum homogeni gràcies a la incorporació d’unes galeries laterals, unes torrasses a la façana posterior i a l’eliminació dels desnivells propis d’una masia.

Avui dia, només les dues sales del pis inferior conserven la decoració i els elements decoratius originals. Tota la planta superior ha estat remodelada i alguns mobles han passat a conservar-se a les sales del Museu d’Història de la ciutat. L’any 1906 també es va gestar el jardí tal i com el coneixem avui dia. A més, juntament amb l’habitatge principal es va construir la casa dels masovers, un edifici de planta baixa i pis adjacent al palauet que utilitza elements barrocs. Més tard es van construir dues ampliacions laterals i una cotxera. La família va abandonar la finca com a residència després de la Guerra Civil i des d’aquell moment només la va tornar a utilitzar com a finca d’estiueig. L’any 1968, els descendents de Lluís Boixeres van vendre la finca i el jardí a l’Ajuntament per 32 milions de pessetes. El Consistori volia destinar la finca a parc públic i els edificis per a usos institucionals, de caràcter representatiu, per a celebracions, esdeveniments i actes protocol·laris. El parc es va inaugurar l’any 1972 i avui allotja un gran nombre d’espècies vegetals i també d’ocells.

Font: Informació procedent de les fitxes del mapa de Patrimoni Cultural elaborat per la Diputació de Barcelona
(autor: Jordi Montlló Bolart)

< Torna enrere